Un truc perfecte

En aquestos últims dies el Banc Central Europeu (BCE) ha  tornat a injectar un altra “macro-dosis” de diners a la banca europea a un interès del 1%.

La quantitat en qüestió és de 529.531 milions d’euros que els bancs utilitzaran per a comprar deute públic a un preu prou superior. Segur que el destinat a crèdits a les empreses o a les famílies serà ben poc.

Jo no soc economista, però crec que aplicant el sentit comú es pot veure clarament el que està passant ací:

Els estats estan endeutats (deute que el paguem els ciutadans de a peu), el BCE no pot comprar deute públic, així que deixa diners als bancs privats per a que en compren i d’aquesta forma baixen la pressió del deute dels països. (Diners que també son públics).

El BCE deixa els diners a la banca privada a un 1% d’interès, però la banca privada compra deute públic, en el cas d’Espanya, a un 5% aproximadament. I amb els 4 punts de diferència que son diners públics, els bancs tapen els seus forats i algunes butxaques.

 Un truc perfecte!!

Acabem de convertir el deute privat de la banca, en deute públic que pagarem entre tots a base d’impostos, retalls, etc. amb un simple joc de mans.

I després de veure aquestes jugades, mentre ens retallen els serveis públics, ens retallen els drets que tants anys ens han costat aconseguir en matèria laboral, mentre l’atur no para de pujar … Encara n’hi ha algú que es sorprenga de que la gent ens manifestem als carrers?

Fins a quin punt es pot esprémer el sistema?

La culpa encara és de Zapatero?

Una història d’amor

La vida consta d’etapes i com la vida, el meu blog, que és un blog personal, també deu de tenir les seues etapes.

Tot començà fa uns dies a l’hora del cafenet (com ha de ser). Uns amics vingueren a visitar-me al amb la intenció de compartir eixe deliciós brevatge al voltant d’una taula, acompanyats per una bona conversa. Mentre estàvem gelant-mos a la terrassa d’un bar degut al “coxino” vici del cigarret, el meu amic Marc em comentà que ell també ha començat amb un blog. Em va dir que m’agregaria, però tot seguit es quedà mirant-me i em va dir que no podia agregar un blog de política, que el seu era de cinema i no pegava molt. Jo sorprés li vaig comentar que el meu blog no és de política, es un blog on jo escric el que em ve en gana siga el tema que siga.

Crec que no el vaig convèncer.

Hui he estat pegant una ullada als articles que vaig escrivint i realment la majoria de les meues opinions són sobre temes polítics. Es veritat que la política m’apassiona, però no ho és tot a la meua vida, ni molt menys!!

Hui he pensat escriure al meu blog una història d’amor.

Fa unes setmanes em vaig apuntar a un concurs de micro-relats d’amor, organitzat per l’editorial ACEN de Castelló. Fins arribar a escriure un micro-relat que em pareguera adequat per a enviar-lo al concurs, vaig deixar molts altres escrits sobre fulles de paper , guardades a un calaix. Aquest l’he rescatat per a compartir-lo. Molt poca gent sap d’aquesta faceta meua. Possiblement es sorprenguen, però tot siga perquè Marc m’enllace al seu blog.

El micro-relat es titula Afortunat. Espere que vos agrade:

Em fa mal. A voltes pense que açò es insuperable. Crec que res té sentit i tinc moments d’autèntica desesperació. Però quan et mire i em perd en la profunditat dels teus ulls, veig a través de totes les capes que ens separen i tan sols desitge abraçar-te. Deixar de costat les diferències, les dificultats i abraçar-te amb força, besar-te i fondrem amb tu en una sola ànima. I en eixe moment em sent afortunat.

PD: Per cert, el blog del meu amic és: http://entreactecinema.blogspot.com/

 

En plena campanya.

 

Ja estem de nou en plena campanya electoral. De nou immersos en la “festa de la democràcia” encara que aquesta vegada no es tanta “festa”. Estem a una de les pitjors crisis que s’han conegut mai i això desil·lusiona a la gent que pensa que no val la pena ni la política, ni les eleccions i que és igual qui ens governe.

A un país amb tal quantitat de desànim és difícil convèncer a la gent de que no es rendisca. És difícil dir a una persona sense treball, ofegada per la hipoteca i desmoralitzada que lluite . Que les coses no s’aconsegueixen deixant-ho passar, que sempre n’hi ha que lluitar. I sobre tot és difícil explicar que no tots som iguals.

La dreta d’aquest país, rància com la que més, no fa falta que ens diga si farà açò o farà allò, tan sols n’hi ha que mirar on governen per a veure el que fan. El PSOE pot haver estat encertat en algunes coses i desafortunat en altres, però lluita per mantenir els pilars bàsics de l’estat de benestar, davant de una crisi que no ho posa gens fàcil.

Jo soc militant del PSOE, soc autònom (amb l’aigua al coll) com la majoria, soc pare i tinc una hipoteca que m’ofega. El meu perfil es el mateix que la majoria de gent “cremada” que n’hi ha per tot arreu, però jo soc dels que lluite pel que vull. No vaig a renunciar ni la sanitat pública, ni al dret dels meus fills a una educació pública de qualitat. Ni a tantes i tantes coses que ens han costat tant de aconseguir, pel fet que les coses ara no vagen massa be.

Per a acabar aquest post no vaig a demanar el vot per a ningun partit, això ja ho faré pels “canals oficials”, tan sols vaig a animar a la gent per a que lluite, que no es resigne i que el dia 20 no es quede a casa. Que participe de la democràcia que tants patiments ens a costat aconseguir.

Una setmana després

Mitin del PSPV de Xilxes municipals 2011Ha passat una setmana des de les eleccions autonòmiques i municipals. Una setmana en la que es poden veure amb una distancia relativa els moviments socials, les reaccions dels guanyadors i la dels que hem perdut. Una setmana que ens permet fer un anàlisi més objectiu i menys visceral de l’ocorregut abans, durant i després del 22 de maig.

Començaré comentant la situació a Xilxes. Municipi on jo encapçalava la llista del PSPV i on hem vist com la dreta es reafirmava amb força a un dels pobles més endeutats de la província de Castelló.

Les nostres expectatives eren mantindre els cinc regidors, que junt al regidor que esperàvem que aconseguira EUPV seria suficient per a fer fora a un PP que s’ha dedicat a gastar el que no es tenia i a endeutar al poble fins a tindre problemes per a pagar les nòmines dels treballadors de l’Ajuntament. Un PP amb poques ganes d’innovar i amb una política basada en les grans obres i les grans inauguracions. La nostra campanya s’ha basat en explicar a la gent que un canvi al municipi és possible i necessari. Amb un programa innovador i molt treballat. En contra la campanya del PP ha estat tot el contrari. Un programa on no es canvia res, on la forma d’actuar continua sent la mateixa, però centrant-se sobretot en fer una campanya contra el govern central. El seu discurs era “Tots els candidats que es presenten als municipis baix les sigles del PSOE són Zapatero”. Una campanya que els ha sortit redona. El PP ha mantingut els seus sis regidors, EUPV ha aconseguit un i nosaltres, el PSPV-PSOE ens quedem en quatre.

A nivell autonòmic l’estratègia “La culpa és de Zapatero” (junt a la manipulació escandalosa de Canal 9) també ha donat els seus fruits, encara que el moviment del 15 M ha fet créixer als partits minoritaris d’esquerres. El que més ha perdut ha estat el PSPV, que ha perdut per la dreta i per l’esquerra. De cara al futur, espere que el PSPV-PSOE  prenga nota del que li ocorre al que no es presenta amb una ideologia ben definida. Els socialistes Valencians són ambigus en el seu plantejament. Tenen complex de proclamar polítiques d’esquerres clares i això els ha costat que la gent el veja com un partit allunyat de la societat. Una societat que demana solucions valentes i una alternativa forta i diferent al PP. El programa dels socialistes portava propostes molt interessants en el tema econòmic, però no ha aconseguit alçar passions entre la gent d’esquerres. El problema és, al meu entendre, que el PSPV-PSOE es centra molt en la ciutat de València, on creuen que sent moderats i imitant al PP en les formes, aconseguiran guanyar-se la confiança dels electors, però que ja està demostrat que no els funciona i en canvi eixa mateixa política els allunya de la gent de les comarques, per “light” i falta de contingut ideològic.

Crec que ara no és moment de dimissions. Jorge Alarte deu demostrar la seua valia a les Corts Valencianes com a Secretari General, però si és moment de reconduir les polítiques d’esquerres, el missatge i les formes de fer política. No és moment per a demanar les “parcel·les de poder” dins del partit, sino de treballar tots junts per a aconsseguir que en quatre anys els PSPV es presente davant la societat valenciana com una opció possible que connecte amb els ciutadans. No es moment de lamentar-se, és moment de lluitar, de escoltar, de fer pedagogia i de indignar-se quan  siga necessari.

El PP ja ha parlat (Co-pagament en la sanitat i en l’educació pública, col·legis públics nous amb gestió privada irreversible, …) I nosaltres, els socialistes, que tenim que dir?

Jo ja estic indignat!!

PD: La fotografia es de Sheila. Gracies ;)

En el que crec

Moltes voltes, quan defenc en una conversa alguna idea que coincideix amb alguna actuació o proposta del govern del PSOE, em diuen que això ho dic per què seguisc les directrius d’un partit al que pertany. I realment és a l’inrevés.

Jo sempre he cregut en la igualtat entre les persones, si són homes, dones, heterosexuals, homosexuals, blancs, negres, catòlics, ateus, … Per a mi són tots iguals. Sempre he cregut en que la política deu estar al servei de la societat i no a l’inrevés. Crec que l’administració pública deu cobrir amb els impostos que recapta les necessitats bàsiques dels ciutadans. Crec en una sanitat pública de qualitat, en una educació universal de qualitat, en propostes que fomenten la igualtat, la llibertat de l’individu i que dignifiquen a les persones. Les persones són el primer.Crec en les propostes que fomenten la igualtat d’oportunitats.  Crec que en uns mitjans de comunicació plurals, on es done veu a totes les opcions polítiques i que informen a la gent.

Hui he estat en la presentació de les candidatures municipals per a les eleccions de maig a la província de Castelló. He escoltat parlar a Juanma Calles, candidat a l’alcaldia de Castelló, a Francesc Colomer, Secretari General del PSPV-PSOE  de la província de Castelló, a Paco Toledo, cap de llista a les autonòmiques pel PSPV-PSOE per la província de Castelló, a Ramón Jáuregui, Ministre de la Presidència del Govern d’Espanya i a Jorge Alarte, Secretari General del PSPV-PSOE i candidat a la Presidència de la Generalitat. Cadascú un estil, cadascú una forma d’expressar-se, però tots comparteixen unes idees amb les quals em sent identificat.

Després de escoltar-los i parlar amb molts dels asistents, vull dir que em sent orgullós de pertànyer a un grup de gent que lluita per uns ideals que ens fan ser més persones. Després d’escoltar-los vull dir que estic convençut de les meues idees i per això les defense des de dins del PSPV-PSOE i no a l’inrevés.

Opinió com a militant de base

Sóc Secretari General de l’agrupació del PSPV de Xilxes, però aquesta opinió la faré des del punt de vista de militant de base del PSOE. Sense entrar en famílies ni situacions tibants entre membres d’un mateix partit.

Sempre he pensat que per a que la política siga més útil per al ciutadà corrent, els polítics tenen que tindre clar que estan al servei de la gent i no al revés. Crec que el pitjor que li pot passar a un polític es que s’aferre a un “silló” que li proporciona una gran comoditat personal i econòmica sense importar-li si el seu modus operandi es el que la societat li demana. Si una estratègia funciona ha de durar i quan no funciona, s’ha de renovar. El més saludable es anar evolucionant la estratègia política a la vegada que evoluciona la societat i açò no vol dir que, inevitablement,  n’hi ha que canviar a les persones que la formen, si no es que aquestes persones estan tan vinculades a la estratègia fallida que es necessari fer-ho.

Al PSPV-PSOE en general i a la província de Castelló en particular, s’han viscut uns dies de debats i de tensions, degut a la presentació de les llistes autonòmiques. Francesc Colomer, secretari General del PSPV a la província de Castelló i una persona a la que tinc com a sensata i dialogant, elabora una llista aprovada pels pèls. Jorge Alarte, Secretari General del PSPV-PSOE refà tota la llista i Colomer se’n va. La nova llista autonòmica l’encapçala l’ex-rector de la UJI Francisco Toledo.  I tot açò en poc més d’una setmana. Colomer feia la seua llista per a acabar amb la estructura de famílies, Alarte també, però consensuant el canvi. Contents? com sempre uns més que altres.

Què és el que m’agrada de la nova situació? Em causa una bona sensació a l’hora que molta curiositat, conèixer els propers moviments i declaracions de Francisco Toledo. Una personalitat destacada del que m’agradava la seua forma de dirigir la UJI, però que no conec al terreny de la política. És bo que entre aire fresc al PSPV.

També m’agrada que Vicent Esteve i Maria José Salvador, estiguen a la llista. Dos persones que havíem avalat des de l’agrupació de Xilxes.

Què és el que no m’agrada? Que Francesc no forme part del projecte autonòmic.  No deuria d’haver quedat fora de la llista. Crec que encara li quedava molt per demostrar.

Què és el que espere? Que ara que les llistes estan clares, el debat no es faça sobre les persones, si no sobre les idees. Que el PSPV deixe la seua ambigüitat en certs temes i que llance el seu missatge sense por ni complexos. I sobretot, que es creguen que es pot guanyar a una dreta rància representada per uns polítics que s’aferren al seu “silló” que creuen legítim i que no comprenen que no els pertany. Que el “silló” (Concursos públics, Canal 9, ajuntaments, …)  pertany al poble.

El pla de la dreta valenciana

Els valencians, som un poble amb una gran riquesa i amb una gran història. La nostra cultura, la nostra llengua , les nostres festes, la nostra personalitat com a poble ha tingut gran importància durant segles, però que està passant ara? Ens trobem que el “seminfotisme” s’ha instaurat a la nostra terra, entre la nostra gent. Deixem que els que ens governen facen de les seues constantment, que estiguen involucrats en casos de corrupció, que els nostres mitjans de comunicació desinformen i ens dóna igual.

Un poble orgullós de ser-ho, ha estat abduït per una propaganda i unes idees que ens han inculcat subtilment, però sense pietat. Des de la dreta valenciana porten temps enviant missatges repetitius (els podrem escoltar ara i durant la campanya electoral de les municipals i autonòmiques de maig) L’esquerra és catalanista, els catalans ens volen envair, tots els politics són iguals, ser valencià es falles, paella, bunyols, i “mascletaes”, etc.  I açò, encara que sembla absurd, ha calat.

I dic que ha calat, perque no té altra explicació.

Que Canal 9 el paguem entre tots i està segrestat per la dreta més rància, sense donar veu a ningú que no siga del seu agrado… no passa res.

Que els nostres dirigents estan imputats en trames de corrupció… no passa res.

Que la Comunitat Valenciana es de les comunitats autònomes que més està patint la crisi degut a les polítiques de especulació del nostre govern… no passa res.

Que els nostres diners se’ls gasten en actes com la visita del Papa, la Fórmula 1 o la American’s Cup mentre tenim a unes llistes d’espera per a vore a l’especialista, que quasi arriba a les 40.000 persones…  no passa res.

I la última. Que no som capaços de crear una televisió pública íntegrament en la nostra llengua i des del govern de la Generalitat han fet tot el possible per a tancar les emissions de la TV3 després de 26 anys… no passa res.

Espere que el “seminfotisme” s’acabe abans de les eleccions. (Soc positiu)

PD: Crec que el tancament de TV3 es un atac directe a la llibertat d’expressió, un acte de censura i una poca vergonya en general.

PD2: Per a que seguiu veient la TV3:

Camps declara davant del jutge pel cas Gürtel

Que dius Camps??

Fa dos anys que portem escoltant barbaritats al President de la Generalitat Valenciana. Des de que aparegué el cas Gürtel, Camps té unes eixides de to que estan entre les de una persona que es creu una mena de déu i algú que no està en plenes condicions mentals. Declaracions com aquella ” le encantaría coger una furgoneta, venirse de madrugada a mi casa y por la mañana aparecer yo boca abajo en una cuneta” que li digué a Ángel Luna, passant per aquella vegada que  un jove li digué pel carrer “ladrón, corrupto, no representas a nadie” i Camps li responia perseguint-lo “No, no, ven y cuéntamelo“.

Ara, després de autoproclamar-se candidat a la presidència de la Generalitat, ha soltat una nova perla: “Soy el candidato más respaldado de todos los candidatos de la historia de las democracias occidentales en todo el mundo“.

Això ho diu mentre la Fiscalia Anticorrupció l’acusa d’un delicte continuat de suborn  i demana que el jutgen i que se li impose una multa de 41.250 euros.

Que barbaritat!!!

Goya 2011 – Bona senyal

Quan jo era menut vaig acceptar amb normalitat que mentre entre els meus pares, iaios, amics, família i gent del poble, quasi sempre parlaven en valencià, a l’escola, a la tele, al cinema, als llibres o als còmics tots parlaven castellà. Vaig aprendre les dues llengües sense problema i sense plantejar-me el per què a alguns llocs el valencià no existia.

 Quan tenia uns 8 ó 9 anys vaig  vore sorprés com a l’escola varen apareixer llibres en la meua llengua (Sempre he considerat el valencià/català/mallorquí la meua llengua). Els mestres m’ensenyaven a escriure-la i a llegir-la i a mi em semblava fabulòs.

Un poc més tard va apareixer la TV3, que encara que allí parlaven amb un accent estrany per a mi, identificava el seu idioma amb el meu (Filiprim amb el senyor encarregat, el Club Super 3 , l’Escurçó negre, el senyor cordills,…) i a mi em semblava de categoria. També feien el dia 9 d’octubre un dia especial de televisió valenciana on projectaven la pel·lícula, ”El fava de Ramonet”, la primera pel·lícula en valencià, deien, i parlaven de la nostra cultura. Després va apareixer Canal 9, mig en valencià i mig en castellà, però sentir a Monleón al seu Show dir: “Que vol que li toque senyora, la bajoca o el conill..?” Em feia moltíssima gràcia. (Ara Canal 9 gràcia em fa poca).

He crescut escoltant missatges com:

“Vivim en un país, Espanya, amb moltes cultures i llengües i això ens enriqueix. ”

” A la nostra terra som bilingües, això vol dir que tenim dues llengües oficials.”

I al mateix temps comprovava que mentre mai havia anat cap representant espanyol a “Eurovisión”, cantant en una llengua “cooficial”, enviaven sense cap vergonya representants espanyols cantant en anglés. Que fins i tot la novel·la de Joanot Martorell, “Tirant lo Blanc”, al cinema es deia “Tirante el Blanco” i que a Canal 9 cada volta es parlava menys en valencià, mentre ens tallaven la emissió de TV3.

La veritat es que anit vaig vore una llum al fons del camí. Una llum d’esperança al vore que la guanyadora dels premis Goya d’enguany era una pel·lícula anomenada “Pa negre” . El món de la cultura a tota Espanya, i sobretot el món del cinema, va aplaudir un obra que  estava rodada en català i com podreu comprovar no passa res. Aquest Goya ens enriqueix més.

Des de el meu humil blog felicite al seu director Agustí Villaronga i a tot l’equip que ha fet possible esta pel·lícula i pregunte: Podrem al País Valencià vore-la en versió original sense subtítols a les sales comercials? que creeu?

Xilxes, el meu poble

Moltes voltes  mantinc converses amb amics i gent que estime que viuen a València o que els agrada la vida a la ciutat. Ells em diuen que als pobles la vida es avorrida, que no n’hi ha res per a fer. Que quede clar que no soc ningún “anti-ciutat”, però em tira prou el meu poble. A  mi em pareix que la tranquilitat i la familiaritat d’un poble no la pot oferir una ciutat.

Però mentre vaig parlant amb ells, m’adone que tenen part de raó, sobretot si parlem de Xilxes.

A Xilxes ja fa temps que no n’hi ha moviment. Està clar que un poble mai podrà oferir la cultura, espectacles, oci, formació, etc. que ofereix una ciutat, i menys com València. Pensem que sols a l’area metropolitana de València viuen aproximadament un milió de persones. Moltes més que a tota la provincia de Castelló sencera, però Xilxes pot oferir més del que ofereix. 

El meu poble m’agrada molt. La seua platja a l’estiu, els amics, les festes, la tranquilitat,… Però si a més poguera veure una pelicula o un espectacle al teatre el cap de setmana, si poguera veure un concert d’un grup “gamberro” a l’estiu, si poguera aprendre o perfeccionar l’anglés, si poguera fer alguna cosa més entre setmana, que anar a dinar i a dormir a casa, si poguera fer estes coses i algunes altres igual de senzilles, Xilxes …  SERIA L’HÒSTIA!!!

Publicidad
Publicitat
Webs la Plana - Tu web desde 60 euros